27 de febrer de 2.007.

    Pérez  Temps             Rodríguez Zapata

En el títol no hi ha cap error, Catalunya no té poder de decisió, i si s’ha de decidir la nostra forma de vida, o qualsevol altre aspecte nostre, no podem fer res. Tots els guisats es cuinaven i es cuinen a Madrid. Podria ser que tingui raó el nostre refrany “la paciència és una pasta, que qui més en té, més en gasta”, no hem tingut ja prou de paciència els Catalans?, que ara assistim al vergonyós espectacle, que perilla el nostre Estatutet, per que un senyor va cobrar i de forma totalment legal 6.000 euros, per fer un treball que era de la seva matèria.

Encara tinc present, que al principi de les negociacions de l’Estatut, el President de Govern Espanyol (Sr. Zapatero), va prometre que aprovaria el text del nostre Estatut, tal com vingués de La Generalitat, i un be negre amb potes rosses, el primer retall va transformar l’Estatut en un Estatutet.

Per si no en tinguéssim prou, el Defensor del Pueblo, Sr Enrique Múgica (PSOE), va presentar el 19 de setembre de 2.006 un recurs davant del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. La impugnació se centra en que diversos temes s’excedeixen del marc constitucional. És a dir el Sr Zapatero ens el retalla i el Sr Múgica ens l’impugna, i això que havia de ser aprovat tal i com els Catalans ho decidíssim. Això sense tenir en compte que alguns dels “barons” del PSOE, van carregar contra nosaltres com si els Catalans fóssim uns delinqüents.

Ara, un altre trist espectacle, les lluites internes dels membres del Tribunal Constitucional i la lluita pel poder a Madrid per controlar aquest organisme, poden acabar amb el poc que ens queda del nostre Estatut, i lògicament, qui pagarà el sopar?, com sempre, serem nosaltres. Un altra cop ….

Per tant, tips i farts d’aguantar aquestes situacions, hem de dir:

NO VOLEM ESTATUT, VOLEM INDEPENDÈNCIA!!!

Albert.

 

Quan jo era petit, i no tan petit, normalment els Rajans, viatjaven de l’Índia a altres llocs, amb tota classe de comoditats i luxes. Però, els temps van canviant, i ara és al contrari, l’Índia és un país pobre, i els que viatgen a ella són altres persones, i algunes que s’autodenominen d’esquerres. Una d’aquestes últimes persones ha estat, si us plau, el Sr. Carod, i amb un luxe, que deixa petita a la mateixa Reina d’Anglaterra. M’explico.

El Sr. Carod a anat a aquesta visita amb seguici de 21 persones, i aquí deixo el detall:

17 de febrer de 2.007.

 

El conseller d’ensenyament, Ernest Maragall, és des de fa temps la punta de llança dels interessos de Madrid i del president Zapatero en la seva política linguística per a Catalunya. Ha arribat fins i tot a mentir, per justificar les seves actuacions, repeteixo a mentir, clar i català, va arribar a dir que la tercera hora en castellà era necessària ja que uns nens d’un col·legi d’Olot no s’expressaven bé en castellà.

?Després, es va demostrar que això era una justificació inventada, per poder argumentar les seves decisions, però si això no hagués estat una mentida, jo li preguntaria al Sr. Ernest:

1) Ha anat vostè Sr. Ernest per una llibreria de Catalunya ?, em podria dir dels llibres en venda, el percentatge dels escrits en castellà i català?.

2) Ha fet un tomb per les Rambles de Barcelona?, em podria dir de les revistes que es venen als seus famosos quioscs, el mateix percentatge?.

3) Ha llegit la cartellera dels cinemes?, em podria dir el mateix percentatge?.

4) Dels programes informàtics?.

5) De les persones, que viuen a Catalunya, el percentatge que no sap parlar en català?.

6) ….

?En la seva intervenció del divendres al Parlament (16/2/07), i gairebé plorant, va dir que calia reformar l’ensenyament, és a dir, més hores en castellà, per garantir el respecte a tot el món, potser estava pensant en els seus nens d’Olot, que només existeixen en la seva imaginació, en les seves al·lucinacions, en les seves neures …, tant mirar a Madrid, Sr. Ernest, tant agenollar-se per aconseguir els seus objectius i acabarà escoltant la famosa frase “Roma no paga als traïdors”, i en aquest cas, ha de canviar Roma per Madrid.

I com era d’esperar, les mans de l’els components del partit Ciudadanos por Cataluña, treien fum pels aplaudiments que li dedicaven, el Sr. Antonio Robles del mateix partit, es quedava bocabadat del que estava escoltant, no s’ho creia, les seves idees estaven sent defensades per un Conseller que és d’un partit que es diu …. de Catalunya. Pobre home al·lucinava, potser i tot hauria de pensar que estava somiant.

I el Sr. Carod, que va dir?, jo no vaig escoltar res, pot dir-me algú si va parlar?, era a la seva poltrona, si, davant seu estar-se matant una mica més al nostre idioma, si això ja és possible, i no va dir ni pio. Vergonyós.

Albert.

 

I el temps passa, i passa, i l’únic que sentim és “pensem fer …., pensem fer ….., farem …., farem …. “  i cada vegada, l’Estatut se’ns mor una mica més. Tenim al PP fent mil miracles per enfonsar-lo, el propi PSOE i per mitjà d’un dels seus militants l’impugna, i el Sr. Carod, de l’únic que ens parla és d’estudiar una possible impugnació a la tercera hora lectiva en castellà. Jo sincerament no ho entenc, al Sr. Alfonso Guerra i el dia 13 de febrer les joventuts d’ERC el reben d’aquesta forma:

Les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya han realitzat avui una acció simbòlica de protesta en una conferència d’Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional del Congrés espanyol, a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Guerra ha rebut una escridassada i a més, li han regalat un ribot, en record de quan va presumir d’haver passat aquesta eina de tall pel projecte d’Estatut català.

Els joves independentistes han mostrat la seva disconformitat amb la presència d’aquest dirigent espanyol a Catalunya, tot desplegant una pancarta on se li recorda que ell és un dels responsables de les retallades a l’Estatut de Catalunya. A més li han regalat un ribot ( un cepillo de fuster) i un exemplar de l’Estatut, perquè irònicament Guerra el pugui acabar de cepillar-lo.

naciodigital.cat  (13 de febrer 2.007)

Ja ho diu el refrany, el procurador que es gat vell, primer procura per ell, i en aquest cas és d’una trista realitat espantosa, el Sr. Carod, no s’adona que l’Honorable José Montilla és del mateix partit que el Sr. Alfonso Guerra, al que els seus militants d’ERC el reben d’ungles. El Sr. Carod no s’adona que l’Honorable José Montilla és del mateix partit que ens vol impugnar l’Estatut. El Sr. Carod, no s’adona que després de 4 mesos de Tripartit, no s’ha legislat ni una Llei de les que tant van prometre a la campanya electoral, ja ho diu la saviesa popular, temps passat, sempre envejat, quins temps els del President Maragall,que no sent res de l’altre dijous, eren infinitament millors que els actuals, potser per això es va treure de sobre el Sr. Carod, ja que, senzillament …..

Sr. Carod, faci un gran favor a Catalunya, dimiteixi, abandoni la poltrona que té a la Generalitat, oblidi que existeixen Catalunya i els Catalans, la història i amb lletres de pam s’ho agrairà, dimiteixi, si us plau.

Albert.

Avui (7 de febrer de 2.007), l’expresident d’Espanya, ha fet una conferència en el Mira Teatro de Pozuelo de Alarcón (Madrid), i s’ha tornat a cobrir de glòria. Referint-se a l’armes de destrucció massiva que s’havien de trobar a l’Iraq, i que mai no han existit, ha dit textualment:

Tengo el problema de no haber sido tan listo y no haberlo sabido antes, pero es que, cuando yo no lo sabia, nadie lo sabía.

Todo el mundo creía que las había.

Las decisiones hay que tomarlas no a toro pasado, sino cuando está el toro sobre el terreno, y es ahí cuando hay que torearlo.

Estoy convencido que el tiempo me dará la razón

És a dir, quan ens va introduir en la famosa guerra, amb gairebé tot el món en contra, que va costar gairebé 200 morts a Madrid, l’única excusa eren les armes de destrucció massiva. Ara aquestes armes no existeixen, ho reconeix, i en comptes de demanar disculpes, i de dimitir fins i tot de persona humana, encara afirma que el temps li donarà la raó.

Però és que ens vol fer combregar amb rodes de molí?, és que pensa que tots som subnormals excepte ell? qui es pot empassar aquestes fantasmades?. És a dir, recolza i participa en la invasió d’un país, amb una única excusa, i ara resulta que es va equivocar, i a sobre, el temps li donarà la raó. Sincerament, no es si és un pobre home o un home pobre d’humanitat.

És trist el que ha de fer una persona per aconseguir els seus objectius, el seu, era tan sols la foto de l’Açores. Li tinc llàstima Sr. Aznar, no es mereix res més.  

Albert.

Després de les últimes setmanes, fins i tot mesos, que el nostre estimat Tripartit, en lloc de governar el nostre País, s’ha dedicat a repartir-se el poder, i establir les normes perquè la Generalitat no sembli una casa de bojos, com ho va ser al final de l’anterior legislatura, la pregunta del títol, pren més actualitat que mai. ?És normal que el Sr. José Montilla digui “amén” als seus caps de Madrid. D’allà va venir com a ministre, avui està aquí i demà, tan sols Déu ho sap. Del partit Comunista, un altre tant. La dependència de Madrid, és norma obligatòria dels partits amb seu a Madrid, i el que no l’acata, al carrer, és a dir, el que li va passar a l’anterior President Maragall, desfinestrat sense compassió.

Però, el que no s’explica, és el comportament del Sr. Carod, no té caps a Madrid, pot decidir lliurement i escull com alternativa una aliança contra natura que es diu tripartitt. El mateix m’ho explica en un I:mail que m’ha enviat :

 …En aquest sentit, Esquerra ha decidit formar el govern d’Entesa Nacional pel Progrés perquè és el que millor assegura la cohesió social i nacional de Catalunya i el desenvolupament de polítiques públiques en suport a les classes mitjanes i populars del país …

Però, s’oblida vostè, com a cap visible del partit, que a part de dir-se Esquerra, es diu Republicana de Catalunya, i a part de ser un partit de esquerres (però poc), el que significa “Republicana de Catalunya” és la independència del nostre país, o bé un Estatut prou fort que ens permeti governar-nos nosaltres mateixos.

Ara, vostè mana, té una poderosa poltrona a la Generalitat, viatja, surt en la televisió, però en canvi de què?. Ha de fer 1.000 miracles per a explicar les imposicions de Madrid, més hores lectives en Castellà, recursos pendents contra el Estatut i per part de dirigents del PSOE, les inversions en infraestructures són la meitat del que haurien de ser, l’Agència Tributària Catalana com diu el Estatut, és només un somni …. però vostè té una poderosa poltrona a la Generalitat.

I no tan sols això, les tensions internes en ERC, comencen a ser notables, entre vostè i el Sr. Puigcercós hi ha un pols perenne, que acabarà per danyar la imatge de ERC, dels catalans i de Catalunya. Altra treva a la vista i aquesta en l’interior del partit, i ja són dos, la treva interna en el tripartitt i la de ERC. Un exemple és l’article publicat el passat dia 2 de febrer en La Vanguardia, que deia:

Sectores republicanos explican la tregua como el pacto (Carod - Puigcercós) que se propone en el conocido chiste del dentista, cuando el paciente, tumbado en el sillón con la boca abierta agarra al odontólogo por la entrepierna y le susurra: “¿No nos haremos daño, verdad, doctor?”.

No li fa vergonya Sr. Carod, que els propis mitjans de comunicació catalans, publiquin aquests articles?

El títol d’aquest escrit “És necessari Carretero?”, és molt difícil de contestar, si és necessari atès que ERC està perdent el seu camí, i algú ho ha de redreçar encara que sigui en altre partit, això és dolent, més divisió entre nosaltres, menys poder per la Llei electoral, i donar excuses als partits espanyolistes per a tot tipus de comentaris. Si el Sr. Carretero no és necessari, i ERC no se situa en el seu lloc, i aquest lloc, a part de ser un partit d’esquerres, és el partit independista de Catalunya, pitjor, atès que serem un país sotmès al que mani Madrid, hauríem de mendigar contínuament el que ens correspongui per Llei, i de l’Estatut solament tindrem el record, per tant la millor opció és que el Sr. Carretero és necessari.

Albert.